ÉS NORMAL QUE NO T’AGRADI EL SO GRAVAT DE LA TEVA PRÒPIA VEU, PERÒ NO ÉS PERQUÈ SONI MALAMENT.

És una sensació cada dia més comú. Entre els missatges de veu de Whatsapp, els vídeos d’Instagram, snapchat i altres xarxes, a tots ens toca enfrontar-nos a una cosa que abans era poc comú (excepte el teu familiar pesat amb la càmera VHS per Nadal i casaments), escoltar-nos des de fora. Però hi ha una explicació molt senzilla per a aquesta sensació. I no, no és que la teva veu soni horrible. El que passa és que no t’escoltes com estàs acostumat. Quan sents un enregistrament de la teva pròpia veu, ho fas pel mateix canal pel qual escoltes a la resta de la gent: a través de les vibracions de l’aire que entren a les orelles. Però tu no et sents així quan parles: tot el teu aparell fonador transmet les vibracions de la teva parla a través del teu cap. El teu propi cos fa que la teva veu et soni més greu i clara. També per això no t’afecta cantar en un karaoke. És només quan elimines el factor del teu propi cos que et sents com et senten els altres i, déu, sembla que sona horrible.

Si et fixes, passa el mateix amb les fotos: molta gent no porta bé el de veure’s en fotos perquè “no són fotogènics”, i altres raons. Però la veritat és que estem habituats al nostre rostre com ho veiem en els miralls. I, vaja, resulta que els miralls ens tornen imatges girades. I nosaltres no som simètrics. Quan una foto ens mostra com ens veuen els altres ens sentim estranys, perquè la nostra realitat és veure’ns d’una altra manera. Falsa. La d’un mirall.
I és fàcil sospitar que aquest sigui el motiu pel qual tanta gent prefereix fer-se selfis en els miralls dels banys que amb la càmera frontal del mòbil. Pel que se la fa, la persona reflectida és el seu autèntic jo.